El satèl·lit

Li agrada agafar l’autobus i cercar entre ses cares de la gent un somriure inesperat, un tic imprevist de mitja rialla.

Però estic equivocat. No és un somriure inesperat. És provocat, i m’explicarè.

Aquesta activista jove, de només 83 anys molt ben vestits amb l’elegància de la dignitat, ha aconseguit fer realitat un invent. Provocar somriures.

No, ella no fa res, no diu res, no toca la guitarra al bus. Només ha descobert que en moments determiants del trajecte en transport públic quan hi toca la llum del sol i el vehicle traça una corva, i ella es concentra, hi ha una determinada combinació que estén les ganes de somriure, allà dins. Bé, també hi ha un factor addicional que em resistia a explicar: ha pactat amb el conductor que una determinada essència química apareix dins el bus en aquell instant precís.

I alhora, ella fa molta força de voluntat i per dins pensa en motius per somriure.

Gairebé sempre acaba produint-se, l’esdeveniment. En un avió és més difícil, dins un cotxe molt menys, i l’invent ja es fa gairebé impossible en els col·lapses de trànsit o quan el dia està tapadot i al diari diuen que ha mort un veí estimat del barri.

Hi ha moltes maneres de somriure. Moltes més que autobusos. I això que el vehicle del que us parlo és dels més macos de la comarca del llac Atitlán, al Guatemala. Com els altres, està pintat amb una combinació de colors vius i forts, descarats i impossibles de passar desapercebuts. Però hi afegiria una mena de somriure en les corves de les formes, en el joc de combinacions de colors, i en un darrer secret: un satèl·lit nou, creat pels països del BRIC per a connectar amb aquesta hipòtesi del somriure, per petita que sigui, i fer-ne un seguiment i foment des de l’espai.

Coses més difícils fan els satèl·lits i ja ningú se’n sorprèn.

La pluja

Una noia en bicicleta es despista i de sobte va a l’inrevés, com si fos australiana. Veu la inversa, ens veu a noltros caiguts, però ella segueix ben contenta.

Pica de dits cada vegada que vol veure el revers. El revers de la seva feina, de la seva mare, de la seva nòvia. I de la seva feminitat.

S’espanta, al principi, del que veu i sent.

Més endavant contracta un servei de modulació psicològicogenètic (que ara al 2012 vosaltres no coneixeu, però ara el 2054, quan escric, ja és comú i es ven en farmàcies) i aconsegueix que les coses a l’inrevés que veu i escolta evitin allò més espinós, escatològic i confús.

Ella ha ampliat horitzonts horitzontals, i verticals. És tot plegat una creu, literament, una creu on dalt i baix és relatiu. Ella i nosaltres també és relatiu.

Un dia la nostra protagonista fa un gest estrany i cau de la bici, just per un foradet pel qual torna a l’anterior etapa bidimensional. I rep l’agradable sorpresa de comprovar que molts altres com ella comencen a desafiar les formes i també van a l’inrevés, i saben més i entenen més. Però no tot. Ni sempre, ni sencer.

Més no és tot, a l’inrevés no és dolent. Les veus de la pluja d’amor es multipliquen cada cop que ens mirem d’aquesta altra manera.

 

Tinc canvi

Hi havia una vegada en Quimet Sempere. Un bon home. Una bona persona.

Hi havia una vegada la mort del Quimet. I el vertígen de pensar que no hi ha gaire més a escriure sobre la vida del sempre quiet, com li deien per fer-lo enfadar.

La universitat de Massachusetts ha creat el REYOU, un programa pel qual es reinventa a l’ésser humà (ho estan provant també amb porcs, però costa més) respecte a la seva existència passada. Té un punt d’imprevisibilitat, perquè el que es fa és canviar un tret de la vida, un de substancial, com per exemple passar de viure a Burgos a fer-ho a Kigali, o deixar de tenir la parella actual i passar a tenir-ne una altra. REYOU és directe, no provoca seqüeles físiques, i només té una contraindicació: la por.

Els que l’han provat… doncs bé, hi ha de tot, clar. Algun encara plora a les portes del laboratori exigint fer marxa enrera. Impossible. Altres canten i ballen en un petit poble del Iemen, i són feliços. Abans no ho eren.

Però l’inventor del REYOU va fer ahir unes revel·lacions sorprenents. La veritat de la veritat és que la màquina mai no va estar en ON, sino apagadeta. Tot estava en un mateix. Qui sap fins on arriba l’efecte placebo, fins ara només detectat en les proves ‘doble cec’ que es fan amb nous fàrmacs?

No hi ha altra revolució més preciosa i polida que plantar-se davant un mateix i dir: vaig cap als del programa REYOU i els hi diré que a mi no em cal, que em refaig a cada glopada de tarda solejada, a cada instant que un amic em truca indignat i compartim allò que ens bull, a cada estona que la música m’abraça o tinc el goig de conversar amb una altra persona.

L’anterior paràgraf no és meu sino del creador de REYOU, el primer a adonar-se que la feina ja estava feta. El primer a saber que ningú millor que ell, que s’ha llevat ben d’hora cada dia durant anys per fer realitat el projecte, ara pot dir: tinc canvi!

Ni bones maneres

Queden 39 minuts, i encara no t’has decidit. Has d’entrar, desconnectar, reinicialitzar, i llavors optar entre agafar un bidó de benzina i un encenedor, o bé obrir tots els llibres i seguir cercant una resposta.

La benzina està pels núvols, et costarà una fortuna, diria el cínic.

Cerca, cerca la resposta, que el saber sempre és bo, respondria el cultivat.

Fes les dues coses, i amb una fotografia de record per enviar-la als diaris i ser el terrorista neopunk més famós, optaria per contestar l’enginyós que sempre té idees pels altres però no per a ell.

Queden 37 minuts, la bateria baixa, la cançó del tocadiscs va avançant, l’agulla també. Tot depèn poc o molt de l’electricitat, inclòs el teu cervell programat per a les respostes de manual.

El que diria segurament un altre, o tu mateix després del segon gintonic de Seagrams, és que la resposta és tan evident que ens fa por veure-la. És com quan vius durant set anys en un mateix pis d’un mateix edifici i si et pregunten la forma de la barana del balcó no saps respondre, de tan evident que és.

Si tot es mou, les formes de cremar allò que el nostre protagonista ha de cremar, també ho poden ser.

Queden 27 miinuts

Foc són tres lletres, i al seu voltant tots els mites de la mediterrània, de Menorca quan es deia Nura i feia foc a la costa per espantar l’invasor, el foc que crema la falla a València, que crema les males herbes, que hipnotitza dins ca nostra a sa foganya, que fa brasa, que escalfa el ferro per forjar, per marcar el bestiar amb un ferro. El foc, la benzina per fer foc, i una bona fotografia per reprogramar-ho tot, i seguir llegint al teu costat, la manera de fer que allò evident es transformi en l’espurna.

Només falta una espurna, ni tan sols un encenedor. I com alguna vegada he escrit, llavors no hi haurà matisos ni bones maneres.

De tota llum

El meu secret és tan bonic que des de tots els punts de l’univers un estel pot emetre el mateix so de llum per embolicar-lo i encara ens mancarien brillantors.

El meu secret és tan polit que es pot compartir amb el secret d’ahir i el de demà, el d’aquí i el d’allà.

És un secret màgic, perquè és meu però no en soc el propietari, el conec però ell també em coneix a mi, i a tu, amor.

El meu secret fon els tres mots (el meu secret) i en fa una joguina, un mirall, un vitrall, una delicada simfonia, un cor, un batec, un esclat.

Si vens, em trobaras, damunt aquesta roca, de goig i de llum, principi i final, tensió magnètica cap a les mans enllaçades de la vida. I en allò més animal, més profund, allò que podem intuir tancant els ulls i respirant profundament…

El meu secret fa créixer la realitat, que fins ara caminava i ara cavalca sense por atravessant rius, muntanyes i boscos, de dia i de nit. L’atenció i la potència.

Totes les dones, totes les llunes, totes les mans, tots els càntics, totes les mirades, totes les caricies, en el meu secret.

Les paraules a cau d’orella, en el meu secret, les ones, el mar, la terra i el foc. Els aprenentatges i els plors, els avanços i els dubtes. Totes les paraules que he escrit, totes les que he llegit, les exageracions es fan formigueig, i hi faig un farcellet que duc a l’esquena i segueixo caminant.

El meu secret de tota llum, el meu desig, de tot el cor, el món sencer ja pot fer una aturadeta, que tot just les constel·lacions van prenent forma i fan espai per a la cançó de totes les cançons…

 

FUT

Ni t’ho imagines!

- Tanca els ulls i mira dins el meu futur, què hi veus?

La pregunta la va sorprendre. Es pensava que tenia al davant un llest que aplicava noves tècniques de seducció. No. Al contrari, la pregunta s’havia formulat amb convicció i fermesa. Era un repte.

El repte no va funcionar, ella no va saber veure-hi res. I racional com era, ni tan sols va tenir ganes ni gràcia per inventar-se una resposta divertida, sinuosa o senzillament previsible, del tipus: veig a un home fent-se gran.

El noi, un jove ple de talent, va formular la mateixa pregunta milers de vegades i ho va investigar tot a fons. Ara és el cap del servei FUT (Fractal Unic Transmission) de la Universitat de Massachusetts i, en efecte, explica que l’home, semiDéu, pot exercir com a tal respecte d’altres.

Jo mateix he passat pel FUT i ara mateix, en aquest precís instant, sé coses de tu que encara ni imagines, ni pots imaginar. Sé com t’anirà d’aquí a mesos i potser a anys. Sé sobre l’amor que tindràs…

No, no m’he tornat boig. Només una mica. He pres una combinació de fàrmacs naturals en bona companyia i sé que tot és possible, fins i tot tu.

Ara el servei FUT analitza com s’ho pren tot plegat qui, sense saber-ho, té un futur que un altre pot preveure millor que ell. El dilema és profund. I només puc afegir que, pel que fa a mi, faré tot el possible per fer que tu caminis lliure. El debat és obert i et dono la mà.

Ni reptes

Hi havia una vegada un home que cada vegada que arribava a un lloc ja havia acabat el que hi volia fer. No, no arribava tard. Mai. Era l’home més puntual i detallista del món, simplement les coses es corrien uns minuts enrere, per motius sempre estrambòtics, i ja estava fet. El partit, jugat, el sopar d’amics, pels postres, la preparació d’un informe, innecessària.

Després de grans nits de desesperació, i d’una terrible percepció física d’estar desubicat, perdut, descontextualitzat i per suposat passat de moda i fora de tots els titulars, l’home va decidir fugir. I l’avió ja havia partit. Va intentar demanar ajuda, però sempre a l’altra banda un imprevist feia impossible que l’atenguessin.

Prop de deixar-ho córrer tot, aquest bon home, atent i bon ciutadà, va llançar el rellotge al riu, la professió a la merda i les obligacions a fer punyetes. I es va concentrar en el so de les seves passes inicials d’un passeig, en la respiració quan comença la migdiada, i en la manera de viure dels seus conciutadans.

Ho va escriure i algú, a l’altra banda de la xarxa el va citar a un encontre secret. Tot seguint la seva nova no-pauta de vida, no hi va anar, però aquest personatge secret finalment el va trobar just en el terreny intermig on flueixen les converses sense context. Van parlar molta estona, i junts van decidir escriure un mapa de la ciutat, de la vida, on només hi cabessin les estones i els espais on no cal esperar que dos temps es donin la mà, perquè son els espais i les estones on ningú no espera altra cosa que sentir el so de les passes, la respiració, la paraula donada i brindada sense negoci pel mig, el recorregut fractal però imperfecte, la tendència que llisca, el so que lleugerament apareix i marxa sense saber del tot si l’hem escoltat.

Tot allò que fem quan ningú hi posa temps, ni curses ni, per suposat, reptes.

 

Taüt

Per cada llibre que acabes de llegir, hi ha un espai buit esperant-lo a la prestatgeria. I per la mort, una caixa de pi jove a mida. Així que no llegeixis per la prestatgeria, ni visquis per morir.

Són les últimes paraules de l’àvia, al costat de la llar de foc, aquell hivern de l’epidèmia. L’àvia no va llegir un sol llibre en tota la seva vida, però a cada mà hi duia inscrita la saviesa seca i cinica del camp i de les amargors que desprèn el ginebró després d’una mala collita que trenca l’esquena i buida els estalvis.

Des de llavors la néta viu nits de coca i vestits molt curts, gairebé anorèxica per l’ofici de la moda que la porta de Milà a Moscou passant per Evissa i Nova York. Viu sense esperar cap espai buit, ni tan sols pel seu cor.

Tot fins que un dia la néta s’adona que una altra dona, més o menys com ella però ben al contrari, la mira amb uns ulls de pruna a mitja tarda que la fonen d’amor. I passen els anys i li pugen els quilos, i ben a gust, en un hortet eivissenc de Sant Mateu s’adona que li agrada pensar en el lloc en el que deixarà el llibre que ara comença tot just quan l’acabi. Un espai buit que no és tal, perquè com diu Chillida, en els límits hi ha la màgia i l’essència. I des de llavors escriu contes per a tots aquells que creguin que no hi ha cocaïna més potent que la de creure que allò que fas, allò que escrius i les desfilades en què participen tenen un racó en un espai buit que t’espera, en un espai que no té forma de taüt sino de futur. El futur que es forja amb mans pageses i no amb tecles d’ordinador financer, tot sigui dit.

D’un quart pis

Sortiria a parlar en públic però no puc. No és que sigui tímida, ni em tremolin les cames. No és que no tingui res a dir. És que si ho dic, s’obrirà una porteta just sota els meus peus i cauré al pou fosc ple d’insectes on seré feta presonera de per vida.

Sí, si dic que tinc ganes de matar, que molts segurament s’ho mereixen. Si dic que odio sovint la meva família i n’inclouria alguns entre els que crec que s’ho mereixen. Si ho dic em diran terrorista o assassina i jo veig més terroristes alguns discursos que no maten amb les mans però si amb els mots. Jo veig més assassí que et tanquin en una presó sense barrots, a força d’escanyar-te sense mans però amb pors, amb dictadures ideològiques escupides des de les tribunes més suposadament respectables. I raonables i riguroses. Que en realitat són una merda llefiscosa i vulgar en forma d’altaveu de missatges pornogràficament feixistes i racistes.

No ho podria dir i no ho dic. Ho escric en el meu cervell amb les ungles de la ràbia que em creixen des de les entranyes d’aquest pou on ja he caigut sense que ni hagi calgut obrir la porteta sota els meus peus.

Tinc por de parlar en públic, però no soc classificable en cap de les fòbies que s’inventen les farmacèutiques perquè la meva no és una por de suors i tremolors tímides. És la por a mi mateixa i a bona part de tots vosaltres, que segurament mirarieu cap a una altra banda, o bé dirieu, en to baix: “s’ha passat, s’ha passat”, mentre escoltessiu les meves paraules amb suposat respecte.

Respecte? una de les paraules més prostituïdes dels darrers desenis, estimats hipòcrites meus.

Tinc tot el temps del món, aquí sota, sota els vostres peus, sota la vostra manera educada de parlar i fer i moure les mans. Vomito cada mot i li dono una forma magnètica, dura, freda, recargolada i plena de dents d’acer, sagnant i sentida, per a que per una vegada, per una primera vegada, cada paraula sigui una bala, que penetri (digueu-li metàfora o no, potser sense metàfora) en els cervells i els faci esclatar com les síndries quan cauen d’un quart pis.

Auba

Surt el sol, i ets tu, Auba,

Ets aquesta polida sensació de començar recomençant es camí per fer-lo més abraçats a sa vida. Tu ets sa vida que ens regales des d’ara mateix.

Abraçats a tu, ta mare, ton pare, es beuen a glops s’emoció i ploren, i ploram perquè no ens hi cap dins es pit tant de goig. Tanta felicitat.

L’hem de treure, la celebram, la compartim.

Des d’ara xalam junts, des d’ara ballam tots junts. Sa festa es fa grossa, amb n’Hector, n’Estel, en Lluc, en Jan, els concus, els avis, ses cosines, els cosins… i tu, Auba, que ens regales encara més motius per veure sortir el sol.

Aquest matí, Auba, quan ens hem despertat, tu ja hi eres, dins el cor, dins el sol que apareixia a l’horitzó. El teu sol, sa nostra sort.

Ara som més, ara ballam més, ara xalam més.

Auba, ses onades avui tenen forma de ma oberta perquè t’hi despertis damunt i cada dia sigui un goig nou, amb ta mare, amb ton pare. Amb el sol de bon matí.

Auba, ens fas creixer sa vida.

Avui mir cap al sol i ets tu. I somric de goig.