La missió

Abril 27, 2017

Hi havia una vegada un home que no tenia res a dir. Ni gairebé res a parlar. vivia sol. no tenia família.

I es va aficionar a anar als bars, demanar una cervesa i escoltar les converses de la taula del costat. Converses sobre malalties, sobre feines que van i que venen, sobre futbol i sobre intimitats sexuals.

En va escriure un llibre que es va autoeditar. Estava, per primera vegada en molt de temps (o en tot el temps) molt il·lusionat. I … no en va vendre gairebé cap, de llibre. A ningú li interessaven -en aquell món del 2077- les converses del costat, perquè al costat no hi ha ningú. Només existeix el nosaltres.

Ell doncs, s’adona definitivament que és un home invisible, en el pitjor sentit de la invisibilitat: ell te un cos, uns ossos, un cap i unes mans, i va vestit cada dia i és un ésser humà com els altres, ni molt gras ni molt prim. Però tant és com vagi vestit o si te panxa o cabells blancs o el nas extraordinàriament gran (sí, te un nas molt gros), perquè la gent no el veu, no li interessa, no el vol llegir.

Això és el que em passa a mi, i prou, segur que a ningú altre li pot passar exactament igual que a mi, i per tant només puc trobar consol en els que porten la meva mateixa sang i, com a excepció, a la persona de qui m’he enamorat. I prou. Així es pensa l’any 2077, per major glòria de les farmacèutiques i les noves maneres d’entendre la medicina i l’ensenyament: tractaments i lliçons personalitzats, enginyeria genètica, tu ets especial, tu ets únic, tu mereixes el millor camí, disenyat només per a tu. Els altres no existeixen perquè són diferents i tenen els seus problemes.

L’home ho va començar a percebre, que això no anava bé, que perdíem la dimensió d’home social, d’home i dona polítics segons Plató. Però com que li havien inoculat el virus de la individualitat, doncs no tenia res a dir. O creia que no tenia res a dir, fins que un dia un captaire al que de tant en tant convidava a cervesa, a la cantonada de casa, se’l va mirar fixament i li va dir: parla, parla amb la gent, explica’t, digues la teva, i fes possible el miracle: tu no ets del 2077, a tu t’han enviat des del 2030 en una missió especial, individual sí, però per a tota l’espècie: venir a parlar-nos a tots del camí erroni que hem fet. Per tant, torna a anar als bars, però parla a la gent, ves a les emisores de ràdio, escriu als diaris digitals, allibera la missió que portes a dins.

I, sobretot, recorda el que ara sembles no voler o poder recordar: que el 2030 tens a tota una família esperant-te: una família gran, dels que comparteixen sang amb tu i dels amics i amigues. Amics i amigues que també t’estimen i estimes. Ho has oblidat només per un petit error de programació, un error psicològic de la missió. No pateixis, doncs, no pateixis gens: tens amor a casa teva, tens amor al voltant, i en dones, d’amor. Tota la resta és només qüestió de temps: que la gent dels bars d’aquest 2077 s’adonin que personalitzar és la millor manera d’anar cap a la insignificància emocional.

L’home, per primer cop en molt de temps, va somriure. I es va dedicar en cos i ànima a complir la missió, tan de pressa com fos possible per poder tornar amb la gent que l’estima i l’espera.

Junts

Març 7, 2017

A vegades sa millor manera de seguir endavant és aturar-se una estona a respirar. I establir de nou contacte amb allò essencial.

Mare.

Consells ben donats, respostes, dubtes, maneres de mirar la vida i el món.

I perquè hem d’estar sols, si no n’estem, ni n’hem d’estar? Junts ens fem embolics però som infinitament millors, que no pas en aquesta versió reduïda, petita, suposadament lliure, que ens volen vendre, que ens venen… i que massa sovint compram.

Comprar a cegues. Enlloc de…aturar-se una estona a respirar.

Prendre aire i agafar sa mà de qui ens l’ofereix.

I no patir perquè l’esdevenidor, amb els bons consells, amb aquella mirada, amb aquella manera de sobreposar-se, amb tot aquest feix de vida, és un esdevenidor lluminós per força.

Qui te dret a rendir-se si sa mamà segueix allà donant bons consells i ella mateixa mai no ho va fer, açò de rendir-se.

Sa millor manera, idò, és compartida, i d’aquest empelt que jo som, ja en surt un altre i anar-hi anant…

Cantar i ballar. Sis mesos han passat, mà, i et duc per tot amb jo, i em fas costat i m’ajudes a no badar, a fer, a complir.

Sis mesos no són res i ho poden ser tot, i ho pot ser tot aquest instant de mirada creuada amb el marró ametlla de sa fieta. Ho pot tot, aquest instant, i ses rialles i com me treus sa llengu… Mà, hauries de veure com creix. Sí, segur que ho veus. Estiguis tranquil·la, que ses coses segueixen anant bé, feim camí. Gràcies a tu, que vas fer net els trams precedents de mates i espines.

Seguim, però junts, però a consciència. Sense córrer, sense badar, sense perdre’ns per viaranys que no duen elloc. Junts, ben junts. Amb tu.

Estirar, si volem

febrer 8, 2017

Et tinc al davant i vaig parlant d’una tercera persona. En parlo malament, faig mofa i ironitzo sobre el seu to de veu, els acudits dolents i el seu estil desfassat. De sobte me n’adono que qui tinc al davant és aquesta tercera persona, en realitat. Em disculpo tan ràpid i de forma maldestre com puc i fujo avergonyit.

No ho tornaré a fer, i penso en les terceres persones, que segurament són les que més mereixen ser segones o primeres. Terceres, allà, sense saber que es parla malament d’elles.

Passa la vida i un dia m’adono que estic parlant malament d’una segona persona. I tot seguit veig que en realitat estic sol, a la cambra de bany. I que aquesta segona persona no és ningú altre que jo mateix.

Després d’aquest segon esdeveniment visito alguns especialistes que em treuen els diners però no em donen gaire respostes, més enllà de principis de diagnòstics i pastilles.

Un dia en un dinar amb amics em sorprenc a mi mateix parlant malament de mi mateix, del jo que era en el passat i fins aquest matí. I llavors no hi queden ja persones a les que salvar, he carregat contra tots sense saber que en realitat m’estava quedant en aquest trosset de rajola, ballant una sardana surrealista.

Els amics marxen de ca meva empipats perquè em veuen fent una autocrítica falsa i enredant l’ambient que pretesament havia de ser cordial.

I jo em pregunto finalment, en la meva solitud: i si fos crític enlloc de criticar, i que ho fes de cara amb qui ho haig de ser? Farà tota la mandra que vulguis però llavors, potser, només potser, podria ballar no en un tros de rajola sino en una sala gran, sense miralls com els del carreró del Gato, els que deformen fins a l’esperpent, sense terceres derivades ni veus a cau d’orella, sense anar-me construint éssers estranyament criticats. Sense emmerdar una vida que ja te ella mateixa un grapat d’injustícies i de cabronades, i aquestes no fereixen terceres persones, no, aquestes venen directes i sense avisar.

Ara procuro fer això que m’he decidit a començar. Em miren primer amb un gest estrany o incòmode, després ens donem la mà ferma amb noblesa. I fem que alguns nusos invisibles es desfacin, o si més no tinguin un final i un principi clars, ells indrets dels que estirar, si volem.

En bus, metro i vaixell

gener 29, 2017

Podria ser que arribessin en metro, en bus o en vaixell, i no sabia què fer, on anar a esperar-los. El dubte el va bloquejar de tal manera que es va quedar literalment clavat a una cantonada, a la vorera, al costat d’un arbre i d’una paperera, a la que es va agafar per no caure, degut a un petit mareig que li va agafar de sobte, mentre seguia donant voltes a la decisió. Vaig al mar, vaig al metro, vaig a la parada del bus, o no vaig enlloc, em fico en un bar, torno a casa, vaig a la biblioteca o senzillament em quedo aquí.

I com que es va quedar efectivament clavat va notar que de sobte el terra al seu voltant esdevenia un tatami, una superficie llisa i tova de color blau verdós. I al seu voltant homes i dones apareixien sense previ avís i començaven a fer ioga, i uns metres més enllà una noia d’ulls penetrants, baixeta, tocava un violoncel. I un piano l’acompanyava.

El sol sortia fort d’entre els núvols. I ell no va fer altra cosa que estirar-se al terra i començar a fer ioga, també. Sorprenentment, va notar el seu cos flexible, i el cap es va començar a activar, amb la música, la suavitat del terra, i l’harmonia de la música.

En va tenir prou amb uns minuts per oblidar el metro, el bus i tots els dubtes. Es va quedar quiet i concentrat, allà, en aquell instant, fixant-se en el goig d’un parell de gotes de suor que li queien front avall, i gaudint de l’esforç físic que era en realitat un esforç emocional.

Tan emocional era tot que els moviments esdevenien automàtics, gairebé una partitura lògica com la de Debussy que interpretaven el violoncel i el piano. I en un d’aquests moviments, ell va i nota una cosa tova sota el peu…

De sobte tot plegat torna al seu lloc, el carrer és carrer i la cosa tova sota el peu és una merda de gos.

-Merda! Crida ell, constatant el motiu de l’emprenyament, la merda.

I tornen els sorolls de cotxes, la gent amunt i avall de pressa sortint del metro i corrent cap a la parada de bus. I tornen els dubtes i ell creu que, un cop es pugui netejar la sabata convenientment en un arbre, el millor que pot fer és entrar en un bar, escriure “estic al bar  Ramon” i prendre’s una canya, o un carajillo, o qualsevol beguda que porti un xic d’alcohol. Una manera una mica menys espiritual que el ioga de tornar a col·locar-se de cara a la vida i al present. De pensar en les coses que fan feliç, vinguin en metro, en bus o en vaixell. I mentre venen o no venen, ell és al bar, ara, al bar, en aquest precís moment, al bar, ben assegut, calentet, amb música d’Alice Sara Ott, i uns nens jugant allà al fons, i un bon carajillo i un diari que pot fullejar o el llibre que sempre porta a sobre i que és, més que cap altra cosa, més que el ioga i l’alcohol, el vehicle evasor, que ve alhora en bus, metro i vaixell.

S’ho creu

Desembre 6, 2016

Llegeix en veu alta per a ell mateix cada nit sota la llum d’una botiga que hauria d’estalviar energia però manté el neó encès tota la nit. Llegeix assegut, amb una bossa de plàstic al costat, que no sé què conté. Llegeix una novel·la negra de sis-centes pàgines.

I mentre llegeix refà la novel·la i l’autor, que és molt intel·ligent i a més disposa de percepció extrasensorial, se n’adona. I fa una nova edició incorporant a l’home que llegeix.

I mentre l’autor prepara aquesta nova versió rep la notícia que serà pare, en un somni rep aquesta informació. I la rep d’un poeta amic que està enllestint un quadern nou.

L’amic poeta també ha de refer les passes fetes amb mots perquè en realitat és el pare del futur nen o nena, i porta el secret ben endins. I el secret apareix camuflat però apareix en el recull de poemes.

I el recull de poemes és llegit en veu alta a la Nollegiu per un dels lectors i crítics més admirables de Noruega i de tota Europa.

Un crític i lector que queda fascinat per la visió d’un home que llegeix en veu alta allà a dues cantonades. I s’atura a parlar amb ell i el lector li explica la seva història, inclosa la seva percepció que tot llegint està refent la història. Un esdeveniment extraordinari que el crític acull primer amb escepticisme però després amb entusiasme perquè hi creu, s’ho creu i ho descriu en un meravellós article que feia temps tenia al pap, pendent, sobre hipervincles, baules i altres paraulotes. Un article al que li faltava justament això: la realitat de la màgia d’entendre’s sense haver-nos vist mai. Com tu i jo.

Dos caps

Novembre 24, 2016

Hi havia una vegada una dona adherida al seu mòbil i mentre esperava una trucada i un missatge i un correu, se li va caure el cap a terra i el cap va començar a rodolar i el telèfon mòbil intel·ligent, que ella de seguida es va posar dalt les espatlles per substituir el cap, va donar al cos l’ordre de perseguir el cap.

Però el cap es va adherir a un pagès de Menorca que llaurava amb un càvec just en aquest fosquet de novembre i aquell homo va patir una transformació, es va fer un poc dona, es va estressar un poc -per les neurones que va aportar la senyora abans adherida al mòbil- i sobretot va donar quatre bones lliçons a aquell cap nouvingut: no frissis, agafa un càvec i treu males herbes, beu un poc d’aigu del càntir si tens set i concentra’t a sa terra, perquè es fa fosc i prest haurem de deixar-ho córrer.

Mentrestant el cos amb un mòbil dalt les espatlles va renunciar a la cerca i de seguida va quedar convertit en una estrella mediàtica de la cibertecnologia, de la primera gran evidència de la transformació, de la unió entre ésser humà i màquina, una mescla fantàstica que tants i tants van començar a voler imitar de tal forma que van començar a rodolar caps com en la Revolució francesa i en la repressió posterior.

Caps a la recerca de cossos humans lliures que els volguessin acollir i transformar, caps que es dediquessin a les feines més anàlogues: un escriptor, un fuster, un conductor d’autobus, un botiguer, una hostessa d’avió. I oficis així, com el guitarrista que va adoptar un d’aquests caps.

No cal dir que tot el món va dir que preferia els ciber, els nous éssers, que eren un salt endavant, la resta eren dobles caps estranys i estrambòtics més aviat dignes de passatges del terror. Però a la llarga els dos caps esdevenien un i es feien amics i aconseguien multiplicar i fer créixer els xacres interiors cap a una major comprensió de què vol dir ser humà. Ser dona, ser home. Ser ésser humà.

Una pregunta (què vol dir ser humà) que encara no saben respondre els buscadors de Google, que poden oferir respostes de wikipedia i referències a títols de Nietzsche, però que són incapaços de ser -fan molt però no són res- quelcom intangible.

Què no trobaràs mai, mai, mai, a Google? Doncs el futur dels personatges que van tenir dos caps, que van adoptar a éssers decapitats, i els van fer entendre la vida de l’ara i aquí.

Aquest futur està a l’espera que tu l’escriguis.

 

Busco en tu

Octubre 15, 2016

Busco en tu,

I la vida em revé amb un sentit

 

I tota plena fa camí,

Encara que tu no hi siguis però

 

Busco en tu,

La memòria i el destí

Les arrels que em fan ‘nar dret

I encara…

 

Busco en tu

La mirada riallera malgrat tot,

Les mans en la lluita

Contra el fosc,

I així per sempre canto que jo

 

Busco en tu,

Un alè i una abraçada

mirant la mar.

Un cigarro i un cafè

Un record i un bon consell

Una estona i res més perquè jo

 

Busco en tu…

Tot allò que he somiat

Tot allò que m’has donat

I que ja mai perdré

Sempre que no perdi el nord

Sempre que l’empenta en dugui cap a un…

Busco en tu

La recerca ja és polida sense més

La recerca de l’amor, la tendresa, el compromís, l’abraçada i el fer camí

 

I com que busco en tu,

Puc dir-te ara que ja estàs en jo

Tan petit i limitat

tant com vulguis però conscient

del que val sa lluita teva, del que val sa parla teva,

Del valor sencer de que val la pena viure.

 

Encara ara, demà i sempre

busco en tu

l’amor que m’alimenti

Les preguntes a tantes males respostes precipitades

La sincera existència humil i clara.

Com un arbre, com un ocell, com un peix,

Sense altra nord que mirar i cercar,

Cercar en altres, cercar en la tendresa, una recerca

Com la que faig jo quan

Busco en tu.

Un ocell blanc i negre

Agost 31, 2016

El va distreure un ocell que se li va creuar a l’autopista i va tenir un accident que l’ha deixat en cadira de rodes. Ara es dedica a estudiar els ocells, a escoltar-los, a mirar-los bé. A tots excepte a l’ocell blanc i negre de panxa rodona i llargues ales. A aquest ocell, no.

Excloure, un art, una decisió, un vell dilema. Tenim una capacitat il·limitada per assumir d’entrada noves incorporacions al nivell d’informació que emmagatzamem al cervell? O un cop en rebem un de nou, d’impacte, per exemple una persona, podem excloure-la de les nostres vides. Conscient i decididament, dic.

Hauríem de fer-ho així, diria la senyora de l’accident que estudia ocells i va en cadira de rodes. Excloure. Decidir que això, no. Proporciona una lleugera satisfacció en un indret que no cal alimentar gaire però tampoc deixar sense oxígen: l’autoestima.

Per aquí no hi vull anar. Les pàgines d’esports me les salto. Determinats canals de televisió, carrers sorollosos, lectures, invitacions. No, gràcies. I quedar-se a gust estudiant la resta d’ocells, de carrers, de canals, de seccions del diari, de lectures. Milions de lectures pendents de tastar.

Ara, sempre pot passar que el fill de puta de l’ocell blanc i negre torni a creuar-se davant la cadira de rodes. Llavors ja entraríem en un altre terreny distint, el de l’acció directa i no passiva, sino activa. Cosa que és certament interessant i genera també un altre tipus de gustet interior, de satisfacció, la de matar, o la de destruir. Sí, destruir, matar, desfer, perquè per fer, construir i néixer també cal que es mori, es mati i es desfaci. Perquè res no és rodó en si mateix sino que forma part d’un cicle. Sense deixar d’escriure aquest text seria impossible que voltros el llegissiu. I així successivament. Visca el conflicte!

PS. Per molts fills de puta que hi hagi sempre trobareu, segur, us ho asseguro, una alternativa. Una persona més interessant, un nou carrer que explorar per evitar aquell tan sorollós (personalment crec que el carrer Junqueras és dels més insuportables de Barcino), un llibre d’un autor desconegut encara o d’un amic que s’hi dedica per pur plaer.

 

Vilnus

Agost 15, 2016

Perplex, va començar a notar una suor freda i un defallimetn general. allà estava, davant els seus nassos. al New York Times, a la secció de llibres, una resenya d’una novel·la que era…la seva! La novel·la que portava setze anys escrivint, retocant, pensant, odiant, covant, paint… tenia el mateix títol i la mateixa base argumental…però amb un altre autor que se li havia adelantat!

Quan la va llegir no va quedar cap dubte, el plagi era un fet. I era impossible que ara es posés a pensar com havia passat. Només dues o tres persones de l’entorn íntim i de la màxima confiança havien llegit els esboços. Els tenia guardats i amb còpia de seguretat…Pero també hi havia una versió al núvol de la xarxa, un espai on qui sap si algú havia entrat a remenar.
Mai no podria demostrar res, sobre l’autoria inicial. Mai. Així que va decidir prendre-s’ho d’una altra manera:

Va decidir que aniria a veure a l’autor del plagi, d’amagat, i es dedicaria en cos i ànima a estudiarne els moviments, les relacions, els tics, les aficions i els vicis. I de tot això en faria…no sabia ni tenia ni puta idea de què en faria…però s’hi va dedicar. Sense odi ni rancor. Concentrat en la feina taxonòmica humana.

Al final dels següents setze anys, després d’haver escrit només a llàpis les seves notes i guardar-les en una caixa forta, va enllestir un retrat meravellós, immens, basat en aquell home que tan havia estudiat, de forma respectuosa. I sense comprometre’l. Era una mena de quid pro quo… pero la vigília de fer-la arribar a l’editor li va passar el mateix: al Washington Post hi va trobar un resum amb quatre estrelles de valoració d’un llibre sobre una recerca d’un personatge aparentment desconegut i que ha plagiat una novel·la, que hom analitza des de fora durant setze anys!

La cosa es complicava encara més.

Desesperat va decidir tornar cap endins. Va dedicar hores i mesos al budisme, al ioga, es va fer vegà, i va desconnectar-se de tot fins que un dia de concentració tàntrica va recordar quin era l’argument de la seva primera novel.la, la dels setze anys de feina. I va somriure. Era la història d,algú que mai no escriuria cap novel·la per ser publicada i només tenia un manuscrit que restava guardat en un calaix d’una calaixera perduda en un immens magatzem de calaixeres als afores de Vilnus, la capital de Lituània, en una nau d’un polígon vingut a menys. Allà restava un feix de papers perfectament arrenglerats. Un diamant pendent de ser il·luminat.

PS: Sí, en efecte, algú va anar a Vilnus a buscar la novel.la i es va quedar amb un pam de nas perquè no, el nostre protagonista no va trair l’esperit de tot plegat i mai no va publicar res. Com a molt li ho va llegir a la seva filla contes inventats abans d,anar a dormir. Ara havia descobert el secret d’això que en diuen escriure: que tot comença en l’oralitat.

Marco

Juliol 12, 2016

Es deia Marco. No en recordo els cognoms. Era un company de classe de l’escola llavors anomenada Primo de Rivera. Un alumne que no seguia el fil, un noi tímid.

No, de fet era per damunt de tot, un marginat. El mestre, Gines Ayala per ser precisos, l’agafava, el duia a una cantonada i davant de tots li fotia clatellots. Era el mateix mestre que duia un pal d’uns trenta centímetres que llançava des de la seva taula cap a qui feia soroll o destorbava durant la classe. Si, el llançava.

Però en Marco no només era un noi marginat pel mestre. El mestre de totes les asssignatures d’aquells primers cursos de la llavors anomenada EGT -no recordo si era tercer o quart curs. També els altres estudiants marginavem en Marco. Si més no, no recordo haver aixecat mai un dit per ell, no recordo haver fet mai pinya amb ell, jugat amb ell.

Són records borrosos que volia imprimir abans que no es perdin en l’oblit.

Em sap greu, Marco.

En Marco és real. I em fa pensar en el passat respecte a l’ara. Ara que tot és ara, i fins i tot “aquest moment” i encara més, aquesta multitasca que em fa multiplicar el moment present i viure’l per tant més cops (mentida! el que fa és esmicolar el poc que ens resta de concentració i atenció per a quelcom durador i per tant, útil), ara que ens fan viure així sota l’embolcall d’una versió molt lleugera del budisme, el mer fet de pensar en refer el passat, un passat llunyà, un passat petit (el cas Marco) és, sens dubte, una autèntica aberració. Una pèrdua de temps. Un esforç inútil propi de romàntics o, encara pitjor, d’inadaptats incapaços de girar full.

Encara deu ser més aberrant, a banda d’escriure-ho, cercar a en Marco per demanar-li perdó. I encara pitjor: compartir la vivència, i fer un pensament sobre els Marcos, sobre els nois que en pobles petits venien de fora i tenien famílies que probablement no assistien a les reunions amb el mestre… ni el mestre s’esforçava a averiguar on vivien. Com vivien.

No parlo del cas Marco, només. Parlo del dubte següent: fins on hem de bucejar en el passat per a sentir que el present gaudeix d’uns pilars dignes sobre els quals llançar-nos a caçar el futur? On és la mida, fins on cal retre homenatge als pares, entenent com a pares tot allò irresolt que ens hem trobat ja donat, fet, paït, i que ara que som adults tenim encara davant els nostres ulls: velles rancúnies, vells edificis, velles construccions mentals sobre les que es manté una tradició fosca de poble, vells… vells com els nostres pares que reclamen, alhora que els fills nous també reivindiquen.

Caldria pensar en una cartografia dels espais i dels Marcos i de les corrupcions del llenguatge i de les relacions humanes que ens precedeixen i que encara ens fan tropissar. Sí, podem evitar-les quan caminem,  fer veure que no hi són o que no fan nosa. I pensar que tard o d’hora acabaran podrint-se, que són peatges petits en comparació amb els nostres fills, el futur, totes les tecnologies i tots els camins per recórrer.

Podem fer-ho. Però…i en Marco?