L’avió

Setembre 26, 2017

Va encarregar de forma secreta la construcció de l’avió més ràpid. El tenien en construcció a un aeroport, i perquè ningú no se n’adonés de la seva presència, cada vespre el col·locaven en posició vertical al costat d’una escultura lletja que presidia l’entrada a l’aeròdrom. I, és clar, com que la gent ja no mira per on va, ni se n’adonaven de l’avió en construcció.

L’avió super veloç, que havia de servir per guanyar temps al temps. La senyora que va encarregar l’avió, quan el va tenir i el va provar, va ser motiu d’admiració arreu, llavors sí que tothom va mirar i remirar l’aparell.

Però ella tenia un neguit a dins inconfessable, o gairebé inconfessable: què fer amb el temps que guanyava d’un lloc a l’altre, el temps que ara se li oferia lliure i que ella no sabia com gastar. De diners, és clar, no n’hi faltaven, però com si fos un estrany malefici, l’avió va portar-li adjunt un impediment, un topall, un fre. No sabia a què dimonis dedicar el temps. Volava més ràpid que ningú altre al món. I per què?

Repassant els fets, va pensar que potser la idea d’haver amagat l’avió durant la seva construcció al costat d’una escultura lletja potser hi tenia quelcom a veure, amb tot plegat. I es va oferir a l’ajuntament de l’aeròdrom per a fer una altra escultura, per encarregar-la a un home pacient, un Antonio López, per entendre’ns.

I l’escultor va tenir una idea estranya, provocadora, d’entrada inacceptable: fer servir l’avió super ràpid com a escultura. Allò que durant mesos estava amagat darrera una escultura, ara seria de fet el motiu de l’escultura, l’escultura mateixa, amb alguns retocs de pintura a l’exterior, de la mà de l’escultor-pintor.

I com que el món és ple de coses estranyes i de diners que van i venen, la nostra protagonista va acceptar la proposta. I tot el que s’havia gastat en un super avió, ara anava a parar a una escultura. Una forma plena de bellesas un tant fàl·lica també, que servia de metàfora del temps. I ella, la protagonista, tornava a viatjar en vols regulars i el temps tornava a ajustar-se a la seva mida, a la seva talla, al seu espai i els neguits van desaparèixer.

Anuncis

Mon pare

Setembre 18, 2017

Capriciós i amb mal geni quan s’enfadava, però lluitador, sempre lluitador i mai pendent d’ell mateix, del seu estat de salut, del seu benestar. D’això no en parlava. “No passis pena, no et preocupis”, deia, només.

Ja no tenc pare. Però vull pensar que el duc a dins. Sa seva manera de protestar, de creure insubornablement en l’estat de dret. En la justícia. En la capacitat de canviar les coses, de crear. D’organitzar: un club d’hoquei, una pel·lícula creada i dirigida pels al·lots del barri, una provocació (quan va morir el dictador va sortir amb una pancarta al cotxe amb el lema “la guerra no ha terminado” i el van aturar), un arrenjament domèstic.

Tenia el seu sentit de l’humor, era dolentot explicant acudits (“¿qué le dice un caimán grande a un caimán pequeñito? Cai manitooooo”, i elles sempre reien, cosa que mai he acabat d’entendre). Però no perdia l’humor, malgrat situacions dures o molt dures.

Ningú li va regalar res i sempre va mantenir el seu rumb, sense caure en modernitats mal enteses. Va ser molt crític amb l’anomenada transició, amb el PSOE, amb les traicions de les esquerres. I al final va semblar fins i tot que perdia la fe, que perdia l’interès en la regeneració, en la revolució… Potser perquè es va cansar, va dimitir, va deixar-ho córrer.

No, no va tenir padrins, i així li va anar. Va venir amb el seu germà gran i sa mare de petits a Menorca a viure, a guanyar-se la vida. No tenien pràcticament res, de res. I a Menorca es va llaurar un camí propi, una lluita compartida, un horitzó de revolta, sempre.

I va fer amics, amics de veritat, sòlids, als que no fallava, amb els que bevia, reia, parlava i fumava. i feien la revolució a la seva manera.

mon pare m,ha ensenyat a volar, a lluitar, a no quedar-me amb la realitat atrapat sinó imaginar, crear… una vegada em va dir, citant algun pensador contemporani, que la llibertat no consisteix a poder triar entre diverses opcions, sino en crear la teva pròpia opció.

doncs això, pare, pa, allà on siguis, jo segueixo, tant com puc -que no és molt- aquest camí, de crear, de fer, de proposar, de fer amistats, de no deixar-me trepitjar, de poder dir que visc en coherència amb el que pens…  res no és fàcil, i comet errors, i segur que no estàs del tot content amb el que faig i visc. però ho procur, ho intent.

allà on siguis, pensa que seguirem lluitant, continuarem protestant, mantindrem el pols, seguirem sense creure’ns la versió oficial. tot pot ser d’una altra manera.

“mala hierba nunca muere”, em deies quan parlàvem del teu estat de salut i la necessitat que et cuidessis. sempre et despreocupaves (massa) de tot açò que t’afectava, i els darrers anys vas decidir aïllar-te en el teu refugi de Pilas, amb la tele i les webs de suposades versions alternatives sobre l’espai i els extraterrestres.

va ser la teva decisió, sempre va ser la teva decisió en tot moment. i em sap breu no haver estat prou lleial per dir-te: d’acord, ho has triat, ho respect. Jo encara intentava, a voltes, fer-te canviar. per què? qui te dret a fer canviar un adult que sap prou bé perquè fa el que fa, perquè no fa el que no vol fer.

imperfecte, inconstant, poc format, poc sòlid, tot açò som jo, però malgrat tot, seguesc el teu exemple, tant bé com puc, dignament. i, si pot ser, sense el teu mal geni quan m’enfado! de tot se n’apren i tu sabies perfectament els teus defectes. les teves mancances, que malgrat tot mai van tapar un cor gran, unes mans fortes, una mirada neta i forta, una lluita constant contra els profetes del “això és la democràcia, ja ho hem aconseguit”. No, mai t’ho vas acabar de creure.

Com diu aquell, democràcia és sempre i en tot moment lluita per la democràcia. i tu ho feies, ho vas fer, ho vas demostrar. I et vas queixar de tots els que es van anar acomodant, aburgesant… tu no, tu mai.

encara no som prou conscient del que em deixes, de tot el que perd per la teva absència. ho aniré païnt, ho aniré pensant, ho aniré assumint, tant com pugui.

no passis pena, ves tranquil, que seguirem el teu camí, el bon camí, el camí de l’inconformisme permanent, del dubte constant, de la creació i de l’esforç amb les mans i el cap.

t’estim, pa.

 

 

 

 

 

 

 

Sa memòria

Agost 10, 2017

Ara no record exactament aquell dia, aquella estona. Però record s’olor que feia la mar, i la sensació de fer una calada, una capbussada.

Era petit i tot d’una volia anar dins s’aigua. Era una cala petita i, sí, era Menorca.

Perdre sa memòria, és el que li passa, diu el metge. I el pacient somriu i diu per dins que aquelles calades, aquelles nedadetes romanen dins seu, sense por a perdre’s per cap viarany.

Sortirà de la consulta del metge, es prendrà una cervesa ben freda i seguirà fent camí per la vida sense por perquè res que sigui essencial es perd a sa memòria. L’essencial és invisible als ulls, diuen al Petit Príncep, i també l’essencial es manté clavat a dins, encara que sigui sense poder-hi posar data ni ubicació exacta, ara que està tan de moda situar-ho tot en un punt del mapa, amb els geolocalitzadors.

De què serveix saber un indret exacte, amb cinc o deu metres de marge, si en aquell indret no hi has deixat cap petjada ni tan sols creus que t’hagi interessat gaire ser-hi? Tanmateix, guardaràs una anotació del lloc, escrita o fotografiada, per a que el teu cap la retingui. Si no fos així, si no prenguessis notes o fotos, de res serviria que ho intentessis retenir: la memòria ho esborraria tot de seguida.

La memòria, perdo la memòria, somriu mentre fa un altre glop, i recorda perfectament aquella infantesa de la que fa …poc o molt de temps, depen de com es miri, podria ser ahir mateix, podria ser ara mateix, perquè la sensació de la mar, de l’aigua salada, de la fredor o frescor, la mirada sota l’aigua amb els ulls oberts, l’arena de la cala, els companys de joc… i la família preparada amb una tovallola per quan surti de la mar, i paraules en menorqui i un dinar després sota els porxos… tot açò no es perdrà mai per molt que un metge dictamini no sé quines coses sobre sa memòria.

No només no es perd sino que es reprodueix: demà hi torna, a sa cala, a fer una caladeta o dues, i amb els amics i sa familia, hi seran, notaran les mateixes sensacions. Hi ha, tal vegada, un paisatge lleugerament canviat, en aquella casa han fet reformes, açò estava pintat d’un altre color… però s’illa roman allà, rodejada de la mar amiga mediterrània, del temps que no corre sino que es fa líquid per seguir ben endins, digui el que digui un determinat diagnòstic. Perquè la mar no falla mai, i s’illa tampoc.

Ser-hi, tornar-hi, notar-ho, viure-ho, vet aquí algun secret essencial per entendre que no, que no fugen els bons records, els tatuats amb amor i tendresa, amb joia de viure.

 

L’home de l’entrebanc

Juliol 28, 2017

Hi havia una vegada un home que tenia un entrebanc. Sortia a passejar i queia a mig camí. Feia un discurs i a la meitat es quedava bloquejat. Començava una feina i la deixava uns dies després.

A mitges.

Va visitar molts especialistes. Neuròlegs, psicòlegs, totòlegs, inventòlegs… I ningú li va saber trobar una solució, més enllà de fer-li perdre temps i de vegades diners. L’aventatge en tots els casos és que no perdia gaire diners perquè a mig tractament… patia un entrebanc i ho deixava.

Un bon dia la seva dona li va donar una idea genial (com gairebé totes les idees genials que ofereixen gratis moltes dones i no som capaços de seguir) que consistia en fer teatre.

Sempre eren obres efímeres, perquè a la tercera o quarta funció l’home ho deixava, per algun entrebanc. Però el teatre és màgia en si mateix, i ja estava bé, era fins i tot creatiu i artístic que ell ho deixés, ho parés. Era una manera de fer atractiva qualsevol de les estrenes en què participava.

Sí, era un bon actor, un comediant de primera, un senyor capaç de fer vibrar els altres…però només durant tres o quatre dies.

Sí, també es va cansar de la seva dona, la que li va donar la idea genial, i es va cansar de viure a la mateixa ciutat, i al mateix país. Ara ves a saber on para, de tantes i tantes voltes que ha donat. No hi ha remei per l’home dels entrebancs.

Però el secret i la lliçó de tot plegat és: mai, mai, mai va viure ell cap dels entrebancs com una desgràcia, més aviat com un punt i coma, com una mena de giragonsa que el destí li posava al davant per a desafiar-lo a viure, fer, tocar, caminar, estimar, d’una altra manera. Que és cansat sempre entrebancar-se en tots els esdeveniments de la vida? Doncs potser sí, però també és cert que a voltes plou i a voltes es perd una feina i a voltes també es perd una parella i per això ningú s’exclama perquè forma part de la vida.

Certament, la fama ha acompanyat al nostre protagonista, que l’ha rebutjat sempre, perquè no se sent especial, ni respectable ni molt menys admirable. Se sent, només, un home amb entrebancs. Ho sap la seva actual parella, que això no serà per sempre, ho saben els que el contracten per actuar, ho sap la seva família, ho saben els amics i veïns de la ciutat on ara viu, al sudest asiàtic. Ho saben els mitjans de comunicació que veuen en la seva vida una història extraordinària, en aquest any 2074 en el que definitivament s’ha imposat l’ordre i la programació definitives per a fer sentir a tota o gairebé tota la humanitat una seguretat plastificada, una certesa pobra, una estabilitat descreativa però forta. ÉS clar, que en aquestes circumstàncies que vivim, tot programats per la genètica i l’estructura de classes socials definitivament solidificada i assumida sense enemic socialista a la vista, en aquestes circumstàncies dic, l’home dels entrebancs esdevé un exemplar digne de museu antropològic. I ell allà, al sudest asiàtic, canviant una altra vegada de vestit, de feina i de to de veu. Amb un somriure estrany però propi, que retraten amb avidesa els mitjans de comunicació.

Damunt d’aquesta roca

Juliol 25, 2017

Et duré a ballar a la sala més elegant de la ciutat, hi anirem amb els nostres millors vestits, elegants, i sense rellotges ballarem tot allò que ens vingui de gust ballar, i prendrem una copa de xampany i una altra,

i després anirem a veure la lluna vora el mar, i farem l’amor a casa sense presses, deixant que cada moment sigui un bri de tremolor nova. i ens despertarem també sense rellotge, i tindrem formatges i raïm, i el dia ens dira bon dia mentre posem una música brasilera per a despertar-nos a poc a poc i després anirem al mercat a comprar els millors ingredients per dinar plegats amb sa fieta…

mentre tot això passa el món, per desgràcia o per fortuna, seguirà donant voltes al voltant del Sol, i aquí i allà hi haurà penes i tristeses, esperances i conquestes, però amor meu tu i jo estarem junts, agafats de la mà per no caure enlloc. I si caiem, aixecar-nos, i si tenim mandra, esborrar-la a petons, i si tenim dubtes, assumir-los com part de l’essència d’una existència que en si mateix és un interrogant, segurament un interrogant amb un punt que, a dins, hi porta un altre interrogant i així successivament.

 

així que anem a ballar, aquesta nit, que tot pot esperar una estona, que tot just són quatre dies, que tot just estem començant, que ningú no ens ha de fer córrer. i que és ara i aquí que ens podem dir t’estim, t’estim molt, així perquè sí, un dimarts de juliol, aquest dimarts d’aquest juliol d’aquesta ciutat i d’aquest barri. d’aquest bar on t’escric a tu les paraules més polides que em pugui arribar a imaginar per tu, pel teu goig, perquè volis i ballis dalt els estels i també de puntes damunt s’arena…peuades damunt s’arena, si vens em trobaràs…damunt d’aquesta roca. Damunt d’aquesta roca.

 

Moments

Juliol 20, 2017

Hi ha un moment, que no és nit ni és dia, que és el moment en què tot comença però que en realitat no es pot deslligar del lliscar del temps constant, de la persistència ininterrumpuda de la seqüència de la vida que va passant en tots els instants, en l’abans, l’ara i el d’aquí a una estona.

Aquesta constància és difícil de fer compatible amb la segregació, segmentació, amb els talls, les hores i els quarts, que ens hem inventat per organitzar una vida en comú, entre nosaltres.

I d’aquesta incompatiblitat segurament neixen estranyes sensacions de desubicació, a voltes, de descol·locació, a estones, de manca de certeses, o de fets sòlids, quan en realitat tot és tan sòlid com eteri al mateix temps, tot succeeix sense aturador, tot es va desenvolupant al davant dels nostres ulls i les nostres mans sense que ho puguem agafar, retenir, emmagatzemar, etiquetar, ordenar i matematitzar.

Una volta assumida aquesta dualitat, el millor probablement és no casar-se amb cap aboslutisme, ni deixar lliscar-ho tot sense termes ni condicions, ni tampoc voler renegar de la presència constant i irreductible de la constància dels fets. Ara i aquí, en el món que ens ha tocat viure, és millor conviure amb les dues variables, tan bé com es pugui. Estar a estones sense rellotge, i voler altres moments fer una capseta amb els ingredients que més ens agradin del matí que hem passat o de les converses que hem tingut, per a tenir-les al sarró de les certeses i les seguretats.

Les mirades, el tacte, les coses que sovint deixem passar sense posar-li noms ni adjectius, són les que ens fan ser d’una determinada pasta, d’una determinada mirada, d’un determinat somriure. I al mateix temps, no cal renegar dels horaris que ens ajuden a poder concertar una trobada, muntar un moble sense presses però sense pausa, saber en quin moment arribarà “l’hora de dinar” o la d’anar a treballar per guanyar-se les garrofes.

La màgia la tenim nosaltres, en tot cas, perquè cada dia hi ha espai per fer bocins intemporals i també trossets ben estructuradets en compliment de les normes que ens hem donat. Cada dia podem fer les dues coses!

Cartes

Juny 23, 2017

Quatre dones i un home jugant a les cartes, al carrer Consell de Cent a tocar del Passeig de Sant Joan. A l’Eixample de Barcelona. Tot urbanitzat, cotxes i motos amunt i avall, gent estressada creuant els carrers mirant el mòbil i el rellotge o totes dues coses alhora.

Bé per les dones i l’home, que entre els cinc ja fan uns 350 anys, jugant allà on tot és ciment i deshumanització.

Cap a la reconquesta humana de les ciutats!

Sí a trencar el ciment! Sí a permetre us preferent de ses bicis (bixis, en maonès, velos en ciutadellenc). Si a regar-nos amb una mangera amb els infants (els nins, que diuen a Mallorca, els fiets i ses fietes, que diem a Menorca).

Em diran conservador per mirar enrere, en aquests casos, però el temps no és cap mesura ideològica. Enrera no és dolent i endavant bo, per definició. No senyors, no senyores.

Enrere hi veig molta natura, ara no en veig tanta. Enrere veig acampades lliures, hi veig pobles sostenibles, hi veig molta més gent jugant a les cartes o fent tertúlia a les portes de  les cases, al carrer. I aigua a raig.

Tots als carrers, tots als bars, tots a ses places i tots als bancs, tots a les voreres i més enllà. Desbordem, fem que allò que no està regulat sigui a partir d’ara cosa nostra, regulació nostra sense haver de regular res, fem que els jocs s’imposin a les botzines dels cotxes, i tants altres sorolls.

Tants sorolls, tant poca música. Música que es fa amb les mans, amb un caixó, amb una guitarra vella, música que es fa amb la veu, que es fa amb un tambor amb les vores gastades.

Música i persones juntes per jugar, per conversar, per gastar silencis, per gastar el temps a conveniència, per fer colla, per preparar la revetlla, per tot allò que no cotitza a borsa.

Tot això mentre hom passa en moto i veu fugaçment l’escena de les cartes… I s’imagina relacions trenades, intueix que aquesta és una estona robada a certes obligacions d’àvia o avi. Sigui com sigui ho aplaudeixo.

I vull fer el mateix: jugar!

Benestar

Juny 8, 2017

Una nena plora, perquè son pare la deixa a l’escoleta. Una fieta plora perquè li fa pena que son pare se’n vagi.

Plora i, gràcies al detector de pensaments acabat d’inventar, sabem exactament què li passa pel cap. Un seguit d’imatges de tendresa amb el pare i amb la mare, un seguit d’estones, de moments, de dies i de nits, compartint el dinar, l’estona del bany, els moments previs a quedar-se adormida. La nineta dels ulls li proporciona un magatzem de vivències, ja de petita.

Plora perquè son pare ha marxat per la porta. I les educadores l’abracen, i els altres nens s’hi acosten per jugar amb ella. I… sí, uns instants després, uns segons més tard, deixa de plorar. I amb el detector de pensaments veiem la meravella que es forma al seu cervell: una combinació de benestars i de certeses molt bàsiques, molt essencials, que fan que se senti millor.

Combinació de benestars i certeses, vet aquí el que els adults (amb ells encara no funciona el detector de pensaments) encara estan aprenent, tot just ara que la vida humana té…. alguns milers d’anys de presència.

Combinar benestars, que inclouen també el desencís i el dubte, amb certeses, que existeixen malgrat l’atac actual de relativisme planetari. Vet aquí una de les fòrmules no sé si màgiques però sí vitals, sí reals, sí de l’ara i aquí.

Benestars molt petits, que es fan amb mirades de pare a filla, amb converses entre gent que s’estima, amb una cerveseta, amb un tros de silenci, amb un concert compartit, i per suposat, amb música.

Certeses, que venen de pares a fills, que són reals i no hem de perdre de vista, com la lluita i la germanor, com la col·lectivitat, com la certesa de la injustícia al nostre voltant. Com la certesa de la música, sí, la música, com a eina per desfer angoixes.

I la nena seguirà jugant a l’escoleta. I somriurà quan el pare la vagi a buscar, i tindran junts, més benestars i més certeses, que hauran passat per algun plor, però per moltes estones com les que ella proporciona quan diu “papà” o demana llegir un conte. O es menja, contenta, la truita. O, per suposat, dona voltes, mou els braços i pica de mans quan escolta la música. Sí, la música, sempre la música.

Drets d’autor

Mai 4, 2017

L’home va deixar la feina i es va dedicar a llegir els clàssics. Només va fer una cosa: traslladar les frases més destacades a una pàgina web que va obrir per a l’ocasió. Però no en va posar l’autor.

I els clàssics es van enfadar molt i van demanar drets d’autor.

Es va generar un debat molt viu als mitjans de comunicació, però cap periodista, o gairebé cap, va aprofitar per cridar l’atenció respecte al fet que els clàssics estessin presents, avui dia, en un debat, en una controvèrsia. Tampoc es va voler debatre sobr eels continguts de les frases, i si eren o no eren les més destacades de cada autor ni perquè.

No, el que calia saber és qui tenia raó, i si havien o no prescrit els drets d’autor i, per extensió, de qui són els pensaments un cop volen cap al paper o cap als mots dits en una àgora plena d’oients interessats a fer servir aquells preceptes, aquelles frases, aquelles reflexions.

Però els clàssics estaven aquí, i poca gent els va fer cas, a Plató, a Sócrates, a Aristòtil, a Virgili, a Heràclit i fins i tot a Cervantes i Shakespeare, una altra mena de clàssics.

I vist que no tenien gaire opcions de guanyar, i que no disposaven de gaire calers per continuar un contenciós legal en defensa de les seves tesis, a poc a poc els clàssics es van anar dispersant discretament, sense que gairebé ningú els fes cas pel carrer, perquè era dia de partit.

Tanmateix, va dir un tertulià, no ens cal res més que llegir-los als clàssics, ells potser fins i tot són persones ben poc interessants. Això deia el tertulià, un de tants especialistes en el “totisme”, en saber de tot, que s’havia instal·lat a les ones i a les pantalles.

D’aquí a cinc-cents anys no hi haurà clàssics als que recórrer? Potser sí, però caldrà buscar-los molt, i veure on i com han pogut escriure i descriure els seus pensaments, trepitjats i humiliats enmig d’un magma de “totismes” en dies de partit, dits i escrits en pocs segons. Volàtils com tantes altres petiteses actuals transformades en transcendents per part dels neogurús. Potser ells seran dits clàssics d’aquí a cinc-cents anys? Ho dubto, com tantes altres coses, ho dubto.

ps. L’home va seguir llegint els clàssics i subratllant, però el subratllat se’l quedava per a ell, no volia generar més maldecaps.

La missió

Abril 27, 2017

Hi havia una vegada un home que no tenia res a dir. Ni gairebé res a parlar. vivia sol. no tenia família.

I es va aficionar a anar als bars, demanar una cervesa i escoltar les converses de la taula del costat. Converses sobre malalties, sobre feines que van i que venen, sobre futbol i sobre intimitats sexuals.

En va escriure un llibre que es va autoeditar. Estava, per primera vegada en molt de temps (o en tot el temps) molt il·lusionat. I … no en va vendre gairebé cap, de llibre. A ningú li interessaven -en aquell món del 2077- les converses del costat, perquè al costat no hi ha ningú. Només existeix el nosaltres.

Ell doncs, s’adona definitivament que és un home invisible, en el pitjor sentit de la invisibilitat: ell te un cos, uns ossos, un cap i unes mans, i va vestit cada dia i és un ésser humà com els altres, ni molt gras ni molt prim. Però tant és com vagi vestit o si te panxa o cabells blancs o el nas extraordinàriament gran (sí, te un nas molt gros), perquè la gent no el veu, no li interessa, no el vol llegir.

Això és el que em passa a mi, i prou, segur que a ningú altre li pot passar exactament igual que a mi, i per tant només puc trobar consol en els que porten la meva mateixa sang i, com a excepció, a la persona de qui m’he enamorat. I prou. Així es pensa l’any 2077, per major glòria de les farmacèutiques i les noves maneres d’entendre la medicina i l’ensenyament: tractaments i lliçons personalitzats, enginyeria genètica, tu ets especial, tu ets únic, tu mereixes el millor camí, disenyat només per a tu. Els altres no existeixen perquè són diferents i tenen els seus problemes.

L’home ho va començar a percebre, que això no anava bé, que perdíem la dimensió d’home social, d’home i dona polítics segons Plató. Però com que li havien inoculat el virus de la individualitat, doncs no tenia res a dir. O creia que no tenia res a dir, fins que un dia un captaire al que de tant en tant convidava a cervesa, a la cantonada de casa, se’l va mirar fixament i li va dir: parla, parla amb la gent, explica’t, digues la teva, i fes possible el miracle: tu no ets del 2077, a tu t’han enviat des del 2030 en una missió especial, individual sí, però per a tota l’espècie: venir a parlar-nos a tots del camí erroni que hem fet. Per tant, torna a anar als bars, però parla a la gent, ves a les emisores de ràdio, escriu als diaris digitals, allibera la missió que portes a dins.

I, sobretot, recorda el que ara sembles no voler o poder recordar: que el 2030 tens a tota una família esperant-te: una família gran, dels que comparteixen sang amb tu i dels amics i amigues. Amics i amigues que també t’estimen i estimes. Ho has oblidat només per un petit error de programació, un error psicològic de la missió. No pateixis, doncs, no pateixis gens: tens amor a casa teva, tens amor al voltant, i en dones, d’amor. Tota la resta és només qüestió de temps: que la gent dels bars d’aquest 2077 s’adonin que personalitzar és la millor manera d’anar cap a la insignificància emocional.

L’home, per primer cop en molt de temps, va somriure. I es va dedicar en cos i ànima a complir la missió, tan de pressa com fos possible per poder tornar amb la gent que l’estima i l’espera.