Cartes

Juny 23, 2017

Quatre dones i un home jugant a les cartes, al carrer Consell de Cent a tocar del Passeig de Sant Joan. A l’Eixample de Barcelona. Tot urbanitzat, cotxes i motos amunt i avall, gent estressada creuant els carrers mirant el mòbil i el rellotge o totes dues coses alhora.

Bé per les dones i l’home, que entre els cinc ja fan uns 350 anys, jugant allà on tot és ciment i deshumanització.

Cap a la reconquesta humana de les ciutats!

Sí a trencar el ciment! Sí a permetre us preferent de ses bicis (bixis, en maonès, velos en ciutadellenc). Si a regar-nos amb una mangera amb els infants (els nins, que diuen a Mallorca, els fiets i ses fietes, que diem a Menorca).

Em diran conservador per mirar enrere, en aquests casos, però el temps no és cap mesura ideològica. Enrera no és dolent i endavant bo, per definició. No senyors, no senyores.

Enrere hi veig molta natura, ara no en veig tanta. Enrere veig acampades lliures, hi veig pobles sostenibles, hi veig molta més gent jugant a les cartes o fent tertúlia a les portes de  les cases, al carrer. I aigua a raig.

Tots als carrers, tots als bars, tots a ses places i tots als bancs, tots a les voreres i més enllà. Desbordem, fem que allò que no està regulat sigui a partir d’ara cosa nostra, regulació nostra sense haver de regular res, fem que els jocs s’imposin a les botzines dels cotxes, i tants altres sorolls.

Tants sorolls, tant poca música. Música que es fa amb les mans, amb un caixó, amb una guitarra vella, música que es fa amb la veu, que es fa amb un tambor amb les vores gastades.

Música i persones juntes per jugar, per conversar, per gastar silencis, per gastar el temps a conveniència, per fer colla, per preparar la revetlla, per tot allò que no cotitza a borsa.

Tot això mentre hom passa en moto i veu fugaçment l’escena de les cartes… I s’imagina relacions trenades, intueix que aquesta és una estona robada a certes obligacions d’àvia o avi. Sigui com sigui ho aplaudeixo.

I vull fer el mateix: jugar!

Benestar

Juny 8, 2017

Una nena plora, perquè son pare la deixa a l’escoleta. Una fieta plora perquè li fa pena que son pare se’n vagi.

Plora i, gràcies al detector de pensaments acabat d’inventar, sabem exactament què li passa pel cap. Un seguit d’imatges de tendresa amb el pare i amb la mare, un seguit d’estones, de moments, de dies i de nits, compartint el dinar, l’estona del bany, els moments previs a quedar-se adormida. La nineta dels ulls li proporciona un magatzem de vivències, ja de petita.

Plora perquè son pare ha marxat per la porta. I les educadores l’abracen, i els altres nens s’hi acosten per jugar amb ella. I… sí, uns instants després, uns segons més tard, deixa de plorar. I amb el detector de pensaments veiem la meravella que es forma al seu cervell: una combinació de benestars i de certeses molt bàsiques, molt essencials, que fan que se senti millor.

Combinació de benestars i certeses, vet aquí el que els adults (amb ells encara no funciona el detector de pensaments) encara estan aprenent, tot just ara que la vida humana té…. alguns milers d’anys de presència.

Combinar benestars, que inclouen també el desencís i el dubte, amb certeses, que existeixen malgrat l’atac actual de relativisme planetari. Vet aquí una de les fòrmules no sé si màgiques però sí vitals, sí reals, sí de l’ara i aquí.

Benestars molt petits, que es fan amb mirades de pare a filla, amb converses entre gent que s’estima, amb una cerveseta, amb un tros de silenci, amb un concert compartit, i per suposat, amb música.

Certeses, que venen de pares a fills, que són reals i no hem de perdre de vista, com la lluita i la germanor, com la col·lectivitat, com la certesa de la injustícia al nostre voltant. Com la certesa de la música, sí, la música, com a eina per desfer angoixes.

I la nena seguirà jugant a l’escoleta. I somriurà quan el pare la vagi a buscar, i tindran junts, més benestars i més certeses, que hauran passat per algun plor, però per moltes estones com les que ella proporciona quan diu “papà” o demana llegir un conte. O es menja, contenta, la truita. O, per suposat, dona voltes, mou els braços i pica de mans quan escolta la música. Sí, la música, sempre la música.

Drets d’autor

Mai 4, 2017

L’home va deixar la feina i es va dedicar a llegir els clàssics. Només va fer una cosa: traslladar les frases més destacades a una pàgina web que va obrir per a l’ocasió. Però no en va posar l’autor.

I els clàssics es van enfadar molt i van demanar drets d’autor.

Es va generar un debat molt viu als mitjans de comunicació, però cap periodista, o gairebé cap, va aprofitar per cridar l’atenció respecte al fet que els clàssics estessin presents, avui dia, en un debat, en una controvèrsia. Tampoc es va voler debatre sobr eels continguts de les frases, i si eren o no eren les més destacades de cada autor ni perquè.

No, el que calia saber és qui tenia raó, i si havien o no prescrit els drets d’autor i, per extensió, de qui són els pensaments un cop volen cap al paper o cap als mots dits en una àgora plena d’oients interessats a fer servir aquells preceptes, aquelles frases, aquelles reflexions.

Però els clàssics estaven aquí, i poca gent els va fer cas, a Plató, a Sócrates, a Aristòtil, a Virgili, a Heràclit i fins i tot a Cervantes i Shakespeare, una altra mena de clàssics.

I vist que no tenien gaire opcions de guanyar, i que no disposaven de gaire calers per continuar un contenciós legal en defensa de les seves tesis, a poc a poc els clàssics es van anar dispersant discretament, sense que gairebé ningú els fes cas pel carrer, perquè era dia de partit.

Tanmateix, va dir un tertulià, no ens cal res més que llegir-los als clàssics, ells potser fins i tot són persones ben poc interessants. Això deia el tertulià, un de tants especialistes en el “totisme”, en saber de tot, que s’havia instal·lat a les ones i a les pantalles.

D’aquí a cinc-cents anys no hi haurà clàssics als que recórrer? Potser sí, però caldrà buscar-los molt, i veure on i com han pogut escriure i descriure els seus pensaments, trepitjats i humiliats enmig d’un magma de “totismes” en dies de partit, dits i escrits en pocs segons. Volàtils com tantes altres petiteses actuals transformades en transcendents per part dels neogurús. Potser ells seran dits clàssics d’aquí a cinc-cents anys? Ho dubto, com tantes altres coses, ho dubto.

ps. L’home va seguir llegint els clàssics i subratllant, però el subratllat se’l quedava per a ell, no volia generar més maldecaps.

La missió

Abril 27, 2017

Hi havia una vegada un home que no tenia res a dir. Ni gairebé res a parlar. vivia sol. no tenia família.

I es va aficionar a anar als bars, demanar una cervesa i escoltar les converses de la taula del costat. Converses sobre malalties, sobre feines que van i que venen, sobre futbol i sobre intimitats sexuals.

En va escriure un llibre que es va autoeditar. Estava, per primera vegada en molt de temps (o en tot el temps) molt il·lusionat. I … no en va vendre gairebé cap, de llibre. A ningú li interessaven -en aquell món del 2077- les converses del costat, perquè al costat no hi ha ningú. Només existeix el nosaltres.

Ell doncs, s’adona definitivament que és un home invisible, en el pitjor sentit de la invisibilitat: ell te un cos, uns ossos, un cap i unes mans, i va vestit cada dia i és un ésser humà com els altres, ni molt gras ni molt prim. Però tant és com vagi vestit o si te panxa o cabells blancs o el nas extraordinàriament gran (sí, te un nas molt gros), perquè la gent no el veu, no li interessa, no el vol llegir.

Això és el que em passa a mi, i prou, segur que a ningú altre li pot passar exactament igual que a mi, i per tant només puc trobar consol en els que porten la meva mateixa sang i, com a excepció, a la persona de qui m’he enamorat. I prou. Així es pensa l’any 2077, per major glòria de les farmacèutiques i les noves maneres d’entendre la medicina i l’ensenyament: tractaments i lliçons personalitzats, enginyeria genètica, tu ets especial, tu ets únic, tu mereixes el millor camí, disenyat només per a tu. Els altres no existeixen perquè són diferents i tenen els seus problemes.

L’home ho va començar a percebre, que això no anava bé, que perdíem la dimensió d’home social, d’home i dona polítics segons Plató. Però com que li havien inoculat el virus de la individualitat, doncs no tenia res a dir. O creia que no tenia res a dir, fins que un dia un captaire al que de tant en tant convidava a cervesa, a la cantonada de casa, se’l va mirar fixament i li va dir: parla, parla amb la gent, explica’t, digues la teva, i fes possible el miracle: tu no ets del 2077, a tu t’han enviat des del 2030 en una missió especial, individual sí, però per a tota l’espècie: venir a parlar-nos a tots del camí erroni que hem fet. Per tant, torna a anar als bars, però parla a la gent, ves a les emisores de ràdio, escriu als diaris digitals, allibera la missió que portes a dins.

I, sobretot, recorda el que ara sembles no voler o poder recordar: que el 2030 tens a tota una família esperant-te: una família gran, dels que comparteixen sang amb tu i dels amics i amigues. Amics i amigues que també t’estimen i estimes. Ho has oblidat només per un petit error de programació, un error psicològic de la missió. No pateixis, doncs, no pateixis gens: tens amor a casa teva, tens amor al voltant, i en dones, d’amor. Tota la resta és només qüestió de temps: que la gent dels bars d’aquest 2077 s’adonin que personalitzar és la millor manera d’anar cap a la insignificància emocional.

L’home, per primer cop en molt de temps, va somriure. I es va dedicar en cos i ànima a complir la missió, tan de pressa com fos possible per poder tornar amb la gent que l’estima i l’espera.

Junts

Març 7, 2017

A vegades sa millor manera de seguir endavant és aturar-se una estona a respirar. I establir de nou contacte amb allò essencial.

Mare.

Consells ben donats, respostes, dubtes, maneres de mirar la vida i el món.

I perquè hem d’estar sols, si no n’estem, ni n’hem d’estar? Junts ens fem embolics però som infinitament millors, que no pas en aquesta versió reduïda, petita, suposadament lliure, que ens volen vendre, que ens venen… i que massa sovint compram.

Comprar a cegues. Enlloc de…aturar-se una estona a respirar.

Prendre aire i agafar sa mà de qui ens l’ofereix.

I no patir perquè l’esdevenidor, amb els bons consells, amb aquella mirada, amb aquella manera de sobreposar-se, amb tot aquest feix de vida, és un esdevenidor lluminós per força.

Qui te dret a rendir-se si sa mamà segueix allà donant bons consells i ella mateixa mai no ho va fer, açò de rendir-se.

Sa millor manera, idò, és compartida, i d’aquest empelt que jo som, ja en surt un altre i anar-hi anant…

Cantar i ballar. Sis mesos han passat, mà, i et duc per tot amb jo, i em fas costat i m’ajudes a no badar, a fer, a complir.

Sis mesos no són res i ho poden ser tot, i ho pot ser tot aquest instant de mirada creuada amb el marró ametlla de sa fieta. Ho pot tot, aquest instant, i ses rialles i com me treus sa llengu… Mà, hauries de veure com creix. Sí, segur que ho veus. Estiguis tranquil·la, que ses coses segueixen anant bé, feim camí. Gràcies a tu, que vas fer net els trams precedents de mates i espines.

Seguim, però junts, però a consciència. Sense córrer, sense badar, sense perdre’ns per viaranys que no duen elloc. Junts, ben junts. Amb tu.

Estirar, si volem

febrer 8, 2017

Et tinc al davant i vaig parlant d’una tercera persona. En parlo malament, faig mofa i ironitzo sobre el seu to de veu, els acudits dolents i el seu estil desfassat. De sobte me n’adono que qui tinc al davant és aquesta tercera persona, en realitat. Em disculpo tan ràpid i de forma maldestre com puc i fujo avergonyit.

No ho tornaré a fer, i penso en les terceres persones, que segurament són les que més mereixen ser segones o primeres. Terceres, allà, sense saber que es parla malament d’elles.

Passa la vida i un dia m’adono que estic parlant malament d’una segona persona. I tot seguit veig que en realitat estic sol, a la cambra de bany. I que aquesta segona persona no és ningú altre que jo mateix.

Després d’aquest segon esdeveniment visito alguns especialistes que em treuen els diners però no em donen gaire respostes, més enllà de principis de diagnòstics i pastilles.

Un dia en un dinar amb amics em sorprenc a mi mateix parlant malament de mi mateix, del jo que era en el passat i fins aquest matí. I llavors no hi queden ja persones a les que salvar, he carregat contra tots sense saber que en realitat m’estava quedant en aquest trosset de rajola, ballant una sardana surrealista.

Els amics marxen de ca meva empipats perquè em veuen fent una autocrítica falsa i enredant l’ambient que pretesament havia de ser cordial.

I jo em pregunto finalment, en la meva solitud: i si fos crític enlloc de criticar, i que ho fes de cara amb qui ho haig de ser? Farà tota la mandra que vulguis però llavors, potser, només potser, podria ballar no en un tros de rajola sino en una sala gran, sense miralls com els del carreró del Gato, els que deformen fins a l’esperpent, sense terceres derivades ni veus a cau d’orella, sense anar-me construint éssers estranyament criticats. Sense emmerdar una vida que ja te ella mateixa un grapat d’injustícies i de cabronades, i aquestes no fereixen terceres persones, no, aquestes venen directes i sense avisar.

Ara procuro fer això que m’he decidit a començar. Em miren primer amb un gest estrany o incòmode, després ens donem la mà ferma amb noblesa. I fem que alguns nusos invisibles es desfacin, o si més no tinguin un final i un principi clars, ells indrets dels que estirar, si volem.

En bus, metro i vaixell

gener 29, 2017

Podria ser que arribessin en metro, en bus o en vaixell, i no sabia què fer, on anar a esperar-los. El dubte el va bloquejar de tal manera que es va quedar literalment clavat a una cantonada, a la vorera, al costat d’un arbre i d’una paperera, a la que es va agafar per no caure, degut a un petit mareig que li va agafar de sobte, mentre seguia donant voltes a la decisió. Vaig al mar, vaig al metro, vaig a la parada del bus, o no vaig enlloc, em fico en un bar, torno a casa, vaig a la biblioteca o senzillament em quedo aquí.

I com que es va quedar efectivament clavat va notar que de sobte el terra al seu voltant esdevenia un tatami, una superficie llisa i tova de color blau verdós. I al seu voltant homes i dones apareixien sense previ avís i començaven a fer ioga, i uns metres més enllà una noia d’ulls penetrants, baixeta, tocava un violoncel. I un piano l’acompanyava.

El sol sortia fort d’entre els núvols. I ell no va fer altra cosa que estirar-se al terra i començar a fer ioga, també. Sorprenentment, va notar el seu cos flexible, i el cap es va començar a activar, amb la música, la suavitat del terra, i l’harmonia de la música.

En va tenir prou amb uns minuts per oblidar el metro, el bus i tots els dubtes. Es va quedar quiet i concentrat, allà, en aquell instant, fixant-se en el goig d’un parell de gotes de suor que li queien front avall, i gaudint de l’esforç físic que era en realitat un esforç emocional.

Tan emocional era tot que els moviments esdevenien automàtics, gairebé una partitura lògica com la de Debussy que interpretaven el violoncel i el piano. I en un d’aquests moviments, ell va i nota una cosa tova sota el peu…

De sobte tot plegat torna al seu lloc, el carrer és carrer i la cosa tova sota el peu és una merda de gos.

-Merda! Crida ell, constatant el motiu de l’emprenyament, la merda.

I tornen els sorolls de cotxes, la gent amunt i avall de pressa sortint del metro i corrent cap a la parada de bus. I tornen els dubtes i ell creu que, un cop es pugui netejar la sabata convenientment en un arbre, el millor que pot fer és entrar en un bar, escriure “estic al bar  Ramon” i prendre’s una canya, o un carajillo, o qualsevol beguda que porti un xic d’alcohol. Una manera una mica menys espiritual que el ioga de tornar a col·locar-se de cara a la vida i al present. De pensar en les coses que fan feliç, vinguin en metro, en bus o en vaixell. I mentre venen o no venen, ell és al bar, ara, al bar, en aquest precís moment, al bar, ben assegut, calentet, amb música d’Alice Sara Ott, i uns nens jugant allà al fons, i un bon carajillo i un diari que pot fullejar o el llibre que sempre porta a sobre i que és, més que cap altra cosa, més que el ioga i l’alcohol, el vehicle evasor, que ve alhora en bus, metro i vaixell.

S’ho creu

Desembre 6, 2016

Llegeix en veu alta per a ell mateix cada nit sota la llum d’una botiga que hauria d’estalviar energia però manté el neó encès tota la nit. Llegeix assegut, amb una bossa de plàstic al costat, que no sé què conté. Llegeix una novel·la negra de sis-centes pàgines.

I mentre llegeix refà la novel·la i l’autor, que és molt intel·ligent i a més disposa de percepció extrasensorial, se n’adona. I fa una nova edició incorporant a l’home que llegeix.

I mentre l’autor prepara aquesta nova versió rep la notícia que serà pare, en un somni rep aquesta informació. I la rep d’un poeta amic que està enllestint un quadern nou.

L’amic poeta també ha de refer les passes fetes amb mots perquè en realitat és el pare del futur nen o nena, i porta el secret ben endins. I el secret apareix camuflat però apareix en el recull de poemes.

I el recull de poemes és llegit en veu alta a la Nollegiu per un dels lectors i crítics més admirables de Noruega i de tota Europa.

Un crític i lector que queda fascinat per la visió d’un home que llegeix en veu alta allà a dues cantonades. I s’atura a parlar amb ell i el lector li explica la seva història, inclosa la seva percepció que tot llegint està refent la història. Un esdeveniment extraordinari que el crític acull primer amb escepticisme però després amb entusiasme perquè hi creu, s’ho creu i ho descriu en un meravellós article que feia temps tenia al pap, pendent, sobre hipervincles, baules i altres paraulotes. Un article al que li faltava justament això: la realitat de la màgia d’entendre’s sense haver-nos vist mai. Com tu i jo.

Dos caps

Novembre 24, 2016

Hi havia una vegada una dona adherida al seu mòbil i mentre esperava una trucada i un missatge i un correu, se li va caure el cap a terra i el cap va començar a rodolar i el telèfon mòbil intel·ligent, que ella de seguida es va posar dalt les espatlles per substituir el cap, va donar al cos l’ordre de perseguir el cap.

Però el cap es va adherir a un pagès de Menorca que llaurava amb un càvec just en aquest fosquet de novembre i aquell homo va patir una transformació, es va fer un poc dona, es va estressar un poc -per les neurones que va aportar la senyora abans adherida al mòbil- i sobretot va donar quatre bones lliçons a aquell cap nouvingut: no frissis, agafa un càvec i treu males herbes, beu un poc d’aigu del càntir si tens set i concentra’t a sa terra, perquè es fa fosc i prest haurem de deixar-ho córrer.

Mentrestant el cos amb un mòbil dalt les espatlles va renunciar a la cerca i de seguida va quedar convertit en una estrella mediàtica de la cibertecnologia, de la primera gran evidència de la transformació, de la unió entre ésser humà i màquina, una mescla fantàstica que tants i tants van començar a voler imitar de tal forma que van començar a rodolar caps com en la Revolució francesa i en la repressió posterior.

Caps a la recerca de cossos humans lliures que els volguessin acollir i transformar, caps que es dediquessin a les feines més anàlogues: un escriptor, un fuster, un conductor d’autobus, un botiguer, una hostessa d’avió. I oficis així, com el guitarrista que va adoptar un d’aquests caps.

No cal dir que tot el món va dir que preferia els ciber, els nous éssers, que eren un salt endavant, la resta eren dobles caps estranys i estrambòtics més aviat dignes de passatges del terror. Però a la llarga els dos caps esdevenien un i es feien amics i aconseguien multiplicar i fer créixer els xacres interiors cap a una major comprensió de què vol dir ser humà. Ser dona, ser home. Ser ésser humà.

Una pregunta (què vol dir ser humà) que encara no saben respondre els buscadors de Google, que poden oferir respostes de wikipedia i referències a títols de Nietzsche, però que són incapaços de ser -fan molt però no són res- quelcom intangible.

Què no trobaràs mai, mai, mai, a Google? Doncs el futur dels personatges que van tenir dos caps, que van adoptar a éssers decapitats, i els van fer entendre la vida de l’ara i aquí.

Aquest futur està a l’espera que tu l’escriguis.

 

Busco en tu

Octubre 15, 2016

Busco en tu,

I la vida em revé amb un sentit

 

I tota plena fa camí,

Encara que tu no hi siguis però

 

Busco en tu,

La memòria i el destí

Les arrels que em fan ‘nar dret

I encara…

 

Busco en tu

La mirada riallera malgrat tot,

Les mans en la lluita

Contra el fosc,

I així per sempre canto que jo

 

Busco en tu,

Un alè i una abraçada

mirant la mar.

Un cigarro i un cafè

Un record i un bon consell

Una estona i res més perquè jo

 

Busco en tu…

Tot allò que he somiat

Tot allò que m’has donat

I que ja mai perdré

Sempre que no perdi el nord

Sempre que l’empenta en dugui cap a un…

Busco en tu

La recerca ja és polida sense més

La recerca de l’amor, la tendresa, el compromís, l’abraçada i el fer camí

 

I com que busco en tu,

Puc dir-te ara que ja estàs en jo

Tan petit i limitat

tant com vulguis però conscient

del que val sa lluita teva, del que val sa parla teva,

Del valor sencer de que val la pena viure.

 

Encara ara, demà i sempre

busco en tu

l’amor que m’alimenti

Les preguntes a tantes males respostes precipitades

La sincera existència humil i clara.

Com un arbre, com un ocell, com un peix,

Sense altra nord que mirar i cercar,

Cercar en altres, cercar en la tendresa, una recerca

Com la que faig jo quan

Busco en tu.